martes, 19 de noviembre de 2013

Presentació de Barcelona 1713, capital d'un estat al Centre Comarcal Lleidetà de Barcelona

Presentació del llibre
Barcelona 1713, capital d'un estat
de Jordi Peñarroja

Dijous 21 de novembre a les 19 h.
al Centre Comarcal Lleidetà
Gran Via, 592 Barcelona



jueves, 14 de noviembre de 2013

Presentació del llibre Anna Reig a Aiguafreda


BIBLIOTECA LLUÍS MILLET I PAGÈS
AIGUAFREDA
Divendres, 22 de novembre de 2013 a les 7 de la tarda
Presentació de les memòries d’Anna Reig
A càrrec del coautor del llibre Albert Bastardes

L'home que va desaparèixer de Raimon Cuxart, del llibre Contes per llegir sobre el llit

L’home que va desaparèixer
En Marc era un cagadubtes. Les persones que pateixen aquesta dolença psíquica s’ho passen però que molt malament. Allò que pels altres són futileses, en ells es transforma en un trencaclosques gegantí, insoluble; una tortura que els pot mantenir insomnes durant setmanes.
Es podria dir que la gent d’aquesta mena són més conscients, menys frívols que la resta dels mortals, però tanmateix per seguir el curs d’aquesta vida no queda altre remei que ésser un xic eixelebrats i tirar pel camí del mig.
El veí d’en Marc, en Pep, era un home que tenia solucions per a tot, un setciències capaç d’afirmar de manera contundent i definitiva qualsevol bestiesa i fer la impressió que allò anava a missa. La seva seguretat era impressionant; la seva presència aclaparadora.
Així que, cada vegada que l’indecís Marc es trobava esmaperdut, en un d’aquells estat crònics que el sumien en la perplexitat més absoluta, acabava sempre anant a parar a casa d’en Pep, en la certesa que les angoixes es farien fonedisses o almenys minvarien.
-          És horrorós!... No ho sé. No t’ho sabria explicar. Mare de Déu, quin problema més gros!
En Pep s’enfonsà en la immensa butaca d’orelles, entapissada amb unes flors esgrogueïdes i va adoptar un posat patriarcal i senyorívol, tot encenent una fària fatigosa, convençut que el fum l’envoltava com una aura, reforçant el seu reconegut prestigi.
-          Calma’t, amic meu –va dir-li amb veu profunda, tranquil·litzadora-. A veure si ho entenc. Aquest mati t’has llevat com sempre i t’has començat a afaitar, llavors...
-          De moment, tot semblava normal, però després d’ensabonar-me m’he mirat al mirall i... no hi era!
-          Com que no hi eres?
-          Que no es veia res... bé, sí, es veien totes les coses del meu darrere. El batí penjat, la tovallola... però jo no estava al mirall!
-          Imaginacions, Marc, imaginacions! Quines bajanades que dius! Els miralls, amic meu –anava prenent un deix doctoral- són estris segurs, ben fets, sòlids, construïts per reflectir els raigs lluminosos i reproduir les imatges que té enfront, en una paraula artilugis iconogràfics... Au, vine amb mi! T’ho vull demostrar.
En Pep va encetar les maniobres adients per vèncer la immensa força de gravetat que mantenia l’obesitat corpòria enganxada damunt d’aquell camp de flors esgrogueïdes. Estava disposat a fer aquest considerable esforç per tal de dur el seu amic davant de l’armari-mirall que omplia, impressionant com una mòmia, el dormitori.
-          Mira’t aquí –ordenà a Marc.
Però, tan bon punt l’amic es va situar davant de l’estri, en Pep va començar a empal·lidir. Efectivament el mirall reflectia malèvolament la seva humanitat mentre ignorava la del seu veí.
-          Punyeta, no hi ets!
-          M’estic dissolvent... –responia un marc compungit, acabat-. Ja t’ho havia advertit. És el procés lògic dels meus dubtes. Fins ara no estava gens segur de la meva existència, però en aquests moments terribles encara n’estic menys.
-          No pot  ser. Jo bé que et veig a tu! Aquest mirall deu estar fet malbé... potser s’ha espatllat... –En Pep divagava, intentava cercar una solució lògica-. Bé, l’Einstein... potser s’ha parat... ja m’entens?, la relativitat, l’espai i el temps, en determinats casos.
Pocs dies després en Marc tornava a tocar el timbre. En Pep va obrir la porta.
-          Qui és? –demanà.
-          Sóc jo, home... responia una veu implorant.
Però no es veia ningú.
-          Déu meu!... Ets tu?
-          És clar que sóc jo... bé, em penso que sóc jo.
-          Però, on ets?
-          Aquí, home, davant teu.
En Pep, esbalaït, va deixar passar aquell cos invisible mentre ell anava a desplomar-se damunt de camp de flors esgrogueïdes.
-          Seu, si et plau... –Es trobava tan atabalat que no sabia si els esperits necessiten seure o no-. Vull dir, si en el teu estat pots...
Ara no li calia encendre cap cigar. El seu prestigi s’havia evaporat. La seva seguretat trontollava. Feia falta trobar una solució adient, científica, per resoldre aquella situació desesperada. Però no se li acudia cap.
De cop i volta, li va passar pel magí una idea absurda, descabellada. Resultava evident que en Marc estava desapareixent, es dissolia en el no-res. I, si fos veritat? D’on hem tret la certesa que existim?
El cap li donava voltes. Per primera vegada es trobava submergit en un mar de dubtes. S’aixecà d’una revolada i es precipità a la cambra de l’armari-mirall.
-          Déu meu!... Marc, vine, corre!... Jo tampoc no hi sóc!

martes, 12 de noviembre de 2013

Barcelona 1713, capital d'un estat de Jordi Peñarroja (2ª edició)


Barcelona 1713, capital d’un estat de Jordi Peñarroja

La ciutat de Barcelona com a capital d’un estat
europeu el 1713. La vida quotidiana a la capital cata­lana, en el viure lliure del 1713.
Un recorregut fotogràfic per la Barcelona setcentista.  
Segona edició.

Edificis viatgers de Barcelona de Jordi Peñarroja (2ª edició)

Edificis viatgers de Barcelona de Jordi Peñarroja (2ª edició)

Tothom sap que els edificis estan fets per posar al seu lloc i no per anar d’una banda a l’altra, però excepcionalment arriben a viatjar i llavors ens introdueixen en l’extraordinari.
L’assenyada, arrauxada i disbauxada ciutat de Barcelona produeix durant vint-i-un segles un nombre significatiu d’edificis viatgers.
Des del temple d’August a la Casa de la Ciutat; dels convents de Santa Maria de Montsió i de Santa Clara a les esglésies de Sant Joan de Jerusalem i Santa Marta; del pavelló Mies a les cases del Gremi dels Calderers i Gralla...
I el més sovint trobem que els aventurats o malaventurats viatges d’aquests personatges de maó i pedra picada són desplaçaments rics en història i en històries, que van des de finals del llunyà segle i aC fins al xxi que vivim.
Un repertori variat i per a tots els gustos.

Viatges d'Alí Bei de Domènec Badia "Alí Bei" 2ª edició

Viatges d’Alí Bei de Domènec Badia “Alí Bei” (2ª edició)

Viatges d’Alí Bei és l’obra de viatges més impactant del segle xix europeu, escrita per Domènec Badia i Leblich, barceloní il·lustrat nascut en el si del funcionariat reformista europeu.
La fascinació pel món àrab i l’Islam va fer que Domènec Badia, funcionari del rei Carles IV, volgués recollir informació per preparar una conspiració contra el sultanat del Marroc amb elements del poble amazic. La transformació de personalitat per esdevenir príncep àrab i musulmà, d’ascendència abbàssida, és el principi d’un viatge que ens portarà al Marroc, Trípoli, Grècia, Egipte, Aràbia, Palestina, Síria i Turquia.
Com a bon humanista, Alí Bei sap d’art militar, zoologia, botànica, geologia, astronomia, geografía política, religió, història, arts, urbanisme, arquitectura, arqueologia, aerostàtica, economia, a més de ser bon dibuixant i cartògraf i interessar-se per les llengües i les ètnies.
Aquesta edició completa de tots els vitages, mapes i gravats del propi Alí Bei, el primer europeu que va entrar a la Meca, torna a posar en mans dels lectors de la primera llengua d’Alí Bei el llibre de viatges que Alexander Humboldt o Richard Burton van admirar.