martes, 19 de noviembre de 2013

Presentació de Barcelona 1713, capital d'un estat al Centre Comarcal Lleidetà de Barcelona

Presentació del llibre
Barcelona 1713, capital d'un estat
de Jordi Peñarroja

Dijous 21 de novembre a les 19 h.
al Centre Comarcal Lleidetà
Gran Via, 592 Barcelona



jueves, 14 de noviembre de 2013

Presentació del llibre Anna Reig a Aiguafreda


BIBLIOTECA LLUÍS MILLET I PAGÈS
AIGUAFREDA
Divendres, 22 de novembre de 2013 a les 7 de la tarda
Presentació de les memòries d’Anna Reig
A càrrec del coautor del llibre Albert Bastardes

L'home que va desaparèixer de Raimon Cuxart, del llibre Contes per llegir sobre el llit

L’home que va desaparèixer
En Marc era un cagadubtes. Les persones que pateixen aquesta dolença psíquica s’ho passen però que molt malament. Allò que pels altres són futileses, en ells es transforma en un trencaclosques gegantí, insoluble; una tortura que els pot mantenir insomnes durant setmanes.
Es podria dir que la gent d’aquesta mena són més conscients, menys frívols que la resta dels mortals, però tanmateix per seguir el curs d’aquesta vida no queda altre remei que ésser un xic eixelebrats i tirar pel camí del mig.
El veí d’en Marc, en Pep, era un home que tenia solucions per a tot, un setciències capaç d’afirmar de manera contundent i definitiva qualsevol bestiesa i fer la impressió que allò anava a missa. La seva seguretat era impressionant; la seva presència aclaparadora.
Així que, cada vegada que l’indecís Marc es trobava esmaperdut, en un d’aquells estat crònics que el sumien en la perplexitat més absoluta, acabava sempre anant a parar a casa d’en Pep, en la certesa que les angoixes es farien fonedisses o almenys minvarien.
-          És horrorós!... No ho sé. No t’ho sabria explicar. Mare de Déu, quin problema més gros!
En Pep s’enfonsà en la immensa butaca d’orelles, entapissada amb unes flors esgrogueïdes i va adoptar un posat patriarcal i senyorívol, tot encenent una fària fatigosa, convençut que el fum l’envoltava com una aura, reforçant el seu reconegut prestigi.
-          Calma’t, amic meu –va dir-li amb veu profunda, tranquil·litzadora-. A veure si ho entenc. Aquest mati t’has llevat com sempre i t’has començat a afaitar, llavors...
-          De moment, tot semblava normal, però després d’ensabonar-me m’he mirat al mirall i... no hi era!
-          Com que no hi eres?
-          Que no es veia res... bé, sí, es veien totes les coses del meu darrere. El batí penjat, la tovallola... però jo no estava al mirall!
-          Imaginacions, Marc, imaginacions! Quines bajanades que dius! Els miralls, amic meu –anava prenent un deix doctoral- són estris segurs, ben fets, sòlids, construïts per reflectir els raigs lluminosos i reproduir les imatges que té enfront, en una paraula artilugis iconogràfics... Au, vine amb mi! T’ho vull demostrar.
En Pep va encetar les maniobres adients per vèncer la immensa força de gravetat que mantenia l’obesitat corpòria enganxada damunt d’aquell camp de flors esgrogueïdes. Estava disposat a fer aquest considerable esforç per tal de dur el seu amic davant de l’armari-mirall que omplia, impressionant com una mòmia, el dormitori.
-          Mira’t aquí –ordenà a Marc.
Però, tan bon punt l’amic es va situar davant de l’estri, en Pep va començar a empal·lidir. Efectivament el mirall reflectia malèvolament la seva humanitat mentre ignorava la del seu veí.
-          Punyeta, no hi ets!
-          M’estic dissolvent... –responia un marc compungit, acabat-. Ja t’ho havia advertit. És el procés lògic dels meus dubtes. Fins ara no estava gens segur de la meva existència, però en aquests moments terribles encara n’estic menys.
-          No pot  ser. Jo bé que et veig a tu! Aquest mirall deu estar fet malbé... potser s’ha espatllat... –En Pep divagava, intentava cercar una solució lògica-. Bé, l’Einstein... potser s’ha parat... ja m’entens?, la relativitat, l’espai i el temps, en determinats casos.
Pocs dies després en Marc tornava a tocar el timbre. En Pep va obrir la porta.
-          Qui és? –demanà.
-          Sóc jo, home... responia una veu implorant.
Però no es veia ningú.
-          Déu meu!... Ets tu?
-          És clar que sóc jo... bé, em penso que sóc jo.
-          Però, on ets?
-          Aquí, home, davant teu.
En Pep, esbalaït, va deixar passar aquell cos invisible mentre ell anava a desplomar-se damunt de camp de flors esgrogueïdes.
-          Seu, si et plau... –Es trobava tan atabalat que no sabia si els esperits necessiten seure o no-. Vull dir, si en el teu estat pots...
Ara no li calia encendre cap cigar. El seu prestigi s’havia evaporat. La seva seguretat trontollava. Feia falta trobar una solució adient, científica, per resoldre aquella situació desesperada. Però no se li acudia cap.
De cop i volta, li va passar pel magí una idea absurda, descabellada. Resultava evident que en Marc estava desapareixent, es dissolia en el no-res. I, si fos veritat? D’on hem tret la certesa que existim?
El cap li donava voltes. Per primera vegada es trobava submergit en un mar de dubtes. S’aixecà d’una revolada i es precipità a la cambra de l’armari-mirall.
-          Déu meu!... Marc, vine, corre!... Jo tampoc no hi sóc!

martes, 12 de noviembre de 2013

Barcelona 1713, capital d'un estat de Jordi Peñarroja (2ª edició)


Barcelona 1713, capital d’un estat de Jordi Peñarroja

La ciutat de Barcelona com a capital d’un estat
europeu el 1713. La vida quotidiana a la capital cata­lana, en el viure lliure del 1713.
Un recorregut fotogràfic per la Barcelona setcentista.  
Segona edició.

Edificis viatgers de Barcelona de Jordi Peñarroja (2ª edició)

Edificis viatgers de Barcelona de Jordi Peñarroja (2ª edició)

Tothom sap que els edificis estan fets per posar al seu lloc i no per anar d’una banda a l’altra, però excepcionalment arriben a viatjar i llavors ens introdueixen en l’extraordinari.
L’assenyada, arrauxada i disbauxada ciutat de Barcelona produeix durant vint-i-un segles un nombre significatiu d’edificis viatgers.
Des del temple d’August a la Casa de la Ciutat; dels convents de Santa Maria de Montsió i de Santa Clara a les esglésies de Sant Joan de Jerusalem i Santa Marta; del pavelló Mies a les cases del Gremi dels Calderers i Gralla...
I el més sovint trobem que els aventurats o malaventurats viatges d’aquests personatges de maó i pedra picada són desplaçaments rics en història i en històries, que van des de finals del llunyà segle i aC fins al xxi que vivim.
Un repertori variat i per a tots els gustos.

Viatges d'Alí Bei de Domènec Badia "Alí Bei" 2ª edició

Viatges d’Alí Bei de Domènec Badia “Alí Bei” (2ª edició)

Viatges d’Alí Bei és l’obra de viatges més impactant del segle xix europeu, escrita per Domènec Badia i Leblich, barceloní il·lustrat nascut en el si del funcionariat reformista europeu.
La fascinació pel món àrab i l’Islam va fer que Domènec Badia, funcionari del rei Carles IV, volgués recollir informació per preparar una conspiració contra el sultanat del Marroc amb elements del poble amazic. La transformació de personalitat per esdevenir príncep àrab i musulmà, d’ascendència abbàssida, és el principi d’un viatge que ens portarà al Marroc, Trípoli, Grècia, Egipte, Aràbia, Palestina, Síria i Turquia.
Com a bon humanista, Alí Bei sap d’art militar, zoologia, botànica, geologia, astronomia, geografía política, religió, història, arts, urbanisme, arquitectura, arqueologia, aerostàtica, economia, a més de ser bon dibuixant i cartògraf i interessar-se per les llengües i les ètnies.
Aquesta edició completa de tots els vitages, mapes i gravats del propi Alí Bei, el primer europeu que va entrar a la Meca, torna a posar en mans dels lectors de la primera llengua d’Alí Bei el llibre de viatges que Alexander Humboldt o Richard Burton van admirar.

jueves, 24 de octubre de 2013

Anna Reig d'Anna Reig i Albert Bastardes

Anna Reig
és un llibre de Memòries. El personatge és real, absolutament real i la seva vida autènticament viscuda. En el llibre no hi ha res de ficció tot i que el personatge podria ser la heroïna d’una novel·la i la
seva circumstància un seguit de despropòsits inventats per un autor esbojarrat.

Anna Reig descriu la seva vida amb una sinceritat absoluta i en un llenguatge planer que talment sembla que la tinguis al costat fen-te confidències. Hi ha també el seu temps, el temps de tots nosaltres, la circumstància
històrica que ens ha condicionat tants aspectes de les nostres vides i tan futur del nostre país. Anna Reig viu la seva vida en aquest context, i lluita per superar-lo, per esdevenir la persona completa, a la qual aspira amb tot el seu dret.

Albert Bastardes l’acompanya en la descripció de les seves vivències, capítol a capítol, des de les angoixes de la guerra civil a la pau de les muntanyes, en un perible vital genuí, commovedor, entranyable, irrepetible. L’Anna Reig esdevé un cas emblemàtic i, al mateix temps, paradoxal. Ella exemplifica la història de la gent senzilla entre els embats dels corrents d’un mon en constant transformació.

La lectura de
Anna Reig ens desperta les emocions i els sentiments i ens convida a reflexionar. Cadascú de nosaltres podria escriure un llibre de records i fora bo que molts ho fessin per deixar constància de com
han estat els setanta cinc anys de guerra, postguerra, dictadura, lluita, constitucionalitat, anhels de llibertat personals i col·lectius.

miércoles, 4 de septiembre de 2013

Barcelona 1713, ciutat d'un estat de Jordi Peñarroja


La ciutat de Barcelona com a capital d’un estat europeu el 1713. La vida quotidiana a la capital catalana, en el viure lliure del 1713.
Un recorregut fotogràfic per la Barcelona setcentista.

viernes, 17 de mayo de 2013

Queralt, el Santuari de la Mare de Déu de Ramon Felipó

Berga, la Valldan, Cal Rosal i Avià... sempre han mirat cap a Queralt quan les guerres han assolat aquesta terra, o quan la pesta delmava la població. Queral, símbol religiós catòlic, és un dels santuaris marians més visitats de Catalunya i disposa d'una variada bibliografia. És un centre d'excursions, un paratge pintoresc, un lloc per practicar molts esports d'aventura com escalada, bicicleta de muntanya, senderisme i o ala delta. Queralt té una de les millots vistes de Catalunya, com l'escriptor empordanès Josep Pla dixit. Des de la balconada s'hi veuen els Pirineus, el curs del Llobregat, tot Catalunya central, fins a Montserrat, el Montseny..., però Queralt és, per sobre de tot, un santuari de la Mare de Déu.

Agnus Homini. Ètica, política i VIH de Sergi Dòria

Agnus homini
és un relat sobre la política del vih/sida a escala de poder político-econòmic i científico-mèdic (1980-2012). Una relació d’acusacions ètiques greus, una crònica dels grups d’OOOOMM molt i molt dura.

jueves, 16 de mayo de 2013

Del Ter al Turia de Lluís M. Mandado i Pep Mayolas

Del Ter al Túria: ports de partida a Amèrica
aplega dos treballs sobre els dos graus o ports de sortida al Nou Món. El grau de Pals, a l’Empordà, d’on partí l’expedició de la Descoberta el 1492, i el grau de València, amb la Llotja, seu de la Casa de Contractació que entre 1503 i 1573 convertí la capital del
Túria, el gran centre econòmic i mercantil de la Monarquia Hispànica, en port de pas obligatori per al comerç amb Amèrica.

La cuina de la meva mare de Caterina Rosselló



L'escriptora Caterina Rosselló Catchot ens presenta la cuina popular menorquina de la seva mare.

miércoles, 15 de mayo de 2013

Habemus Papam Emeritum de Santiago Cortells

Habemus Papam emeritum. El Pontificat i l’herència de Benet XVI
és l’anàlisi com ha arribat Joseph Ratzinger (1927), el cap visible de l’Església catòlica, a deixar la seu de sant Pere el 28 de febrer de 2013. La seva actuació no té pràcticament cap precedent ni similitud històrica. Benet XVI és un Pontífex Suprem romà i alemany que no ha parlat mai ex càtedra, tot i poder-ho haver fet, davant dels reptes eclesiàstics moderns. Ha preferit renunciar. Un pontificat (2005-2013) i una herència que expliquen el perquè del nou Papa Francesc I.
On queda ara teològicament la infal·libilitat papal i tot el cos doctrinari que es sustenta en la tradició i les escriptures? I els anatemes que es llancen al final de les proclamacions dogmàtiques del Vaticà? Com conviuran dos papes en temps i espai?
Tant les profecies com el coneixement que tenim en les nostres mans són massa reveladors perquè els deixem de banda. És de fet urgent fer alguna cosa. Potser d’ací un temps ja serà massa tard, ja que l’Església es troba en la crisi espiritual més profunda de tots els temps. Com hem arribat a aquesta situació? No hi ha dubte que el que vindrà, com ja fa preveure la dimissió papal i demostrem aquí, no tindrà cap comparació amb res mai conegut fins ara.

Jesús, 3000 anys abans de Crist de Claude-Brigitte Carcenac Pujol

Jesús, 3000 anys abans de Crist és un clàssic de la història del cristianisme.

"Jesús de Natzaret no és el primer ni l’únic ésser a la Terra que va morir i va ressuscitar una altra vegada "el tercer dia". Tampoc va ser el primer en multiplicar pans i peixos per a alimentar als seus seguidors, ni l’únic fill de la història que va néixer d’una mare verge o que fou venerat en el seu bressol per savis venerables. Abans d’Ell, a la riba del Nil, el Déu egipci Osiris gaudí de privilegis idèntics. I el que és més important: aquestes meravelles eren perpetuades a través de la institució, que simbòlicament atorga al rei d’Egipte atributs que, segles més tard, els deixebles donaren només a Jesús de Natzaret.
Javier Sierra

"Coneguts els fruits de la sorprenent investigació històrica i filològica de Llogari Pujol i Claude Carcenac, s’ha de comptar des d’ara amb les dades i els testimonis literaris o epigràfics, proporcionats pels seus rellevants treballs de l’antiga cultura egípcia."
Gonzalo Puente Ojea, exambaixador d’Espanya al Vaticà.

"Els evangelistes van construir la vida de Jesús mitjançant els textos egipcis. La meva tesi és: els evangelis van ser compostos per sacerdots erudits judeo-egipcis del Temple de Serapis a Sakkara (Egipte): traduïren paraula per paraula textos egipcis."
Llogari Pujol Boix, en «La contra», Víctor-M. Amela, La Vanguardia.

Pròleg i epíleg de Llogari Pujol Boix

Clio assassina de Jordi Pijoan i altres

Si Clio és la musa de la Història.¿també ella ha inspirat els crims que s’hi han comès al llarg dels segles? O potser Clio és amant del gènere negre?
Prostitutes a l’Empòrion grega, crims passionals a Tàrraco, moros al Matarranya, inquisidors a la Tortosa renaixentista, il·lustrats que cavalquen entre Amposta i Malta, carlins que percacen l’home del sac per les Terres de l’Ebre, espies internacionals a la Catalunya de la Segona República, gàngsters de la Barcelona en guerra, nazis assidus als prostíbuls i estraperlistes del Maestrat. Sobre aquests temes, a Clio assassina
deu autors de novel·la històrica fan una incursió en el gènere negre, configurant un volum que a les lleixes de casa nostra podrem desar-lo al costat de Dashiell Hammett o de Ken Follet. Aquest recull és fruit de l’Ebre Negre 2012
3ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya i Priorat
, que s’ha celebrat sota el lema "Gènere Negre i Història".
Maria Carme Roca, Xulio Ricardo Trigo, Silvestre Hernàndez i Carné, Pere Perellon, Teresa Bertran, Andreu Carranza, Jordi Peñarroja, Toni Orensanz, Miquel Esteve, Vicent Sanz Arnau

lunes, 25 de marzo de 2013

ELOGI DE LA FOLLIA

ELOGI DE LA FOLLIA D'ERASME DE ROTTERDAM
per Jaume Medina (traductor i editor)

Elogi de la Follia (o Stultitiae laus
).Títol de la famosa sàtira escrita l’any 1508 per Desideri d’Erasme de Rotterdam (Geert Geertsz, 1467-1536). Amb aquesta obra mestra el Príncep de l’humanisme ridiculitzava la ciència escolàstica medieval. Després d’haver-se apropiat l’estil brillant de diàlegs de Llucià, que, a causa del seu descobriment recent, havia despertat tantes imitacions a Alemanya i utilitzant la figura de "bogeria", ja utilitzat per la satírica Sebastian Brant (1458-1521) a La nau dels bojos, Erasme teixeix una gran paròdia del món contemporani. La Follia en persona arriba davant una gran Assemblea de totes les Nacions, les classes i les edats i anuncia el seu desig de lloança de si mateixa ja perquè ningú no pensa en això, així doncs és la deessa al triomf dels quals tots contribuïm. Ella és la filla de Plutó, Déu de la riquesa i l’origen de totes les coses, i de la Joventut i demostra els seus mèrits cap a la humanitat a través de la llista de tots els presents i lloança en alguns d’ells, que altrament hauria de ser retret. D’aquesta manera mostra com la seva omnipotència apareix ja a les arrels de la vida, en l’amor, l’amistat, la guerra, l’art, etc. El clergat és un dels seus objectius en particular: la idolatria de Sants, la presumpció del clergat, la corrupció dels monjos, la vida de Crist i la seva digna representant a Roma... L’esplendor de la llengua, l’esperit del discurs, la gràcia de la sàtira i bagatge cultural va donar aquest treball un èxit immens, explica fàcilment per circumstàncies històriques i per a l’entorn a la qual es dirigia. Naturalment, l’obra, tot i voler ser universal, limitant, d’altra banda, l’Humanisme a l’horitzó restringit d’una polèmica contra l’església de Roma i per tant pertany més a la història de la religiositat que lluita per la història de l’humanisme veritable. És caracteritza el malentès que revela els enllaços entre l’Humanisme i el catolicisme romà.