L’home que va desaparèixer
En Marc era un cagadubtes. Les persones que pateixen aquesta dolença psíquica s’ho passen però que molt malament. Allò que pels altres són futileses, en ells es transforma en un trencaclosques gegantí, insoluble; una tortura que els pot mantenir insomnes durant setmanes.
Es podria dir que la gent d’aquesta mena són més conscients, menys frívols que la resta dels mortals, però tanmateix per seguir el curs d’aquesta vida no queda altre remei que ésser un xic eixelebrats i tirar pel camí del mig.
El veí d’en Marc, en Pep, era un home que tenia solucions per a tot, un setciències capaç d’afirmar de manera contundent i definitiva qualsevol bestiesa i fer la impressió que allò anava a missa. La seva seguretat era impressionant; la seva presència aclaparadora.
Així que, cada vegada que l’indecís Marc es trobava esmaperdut, en un d’aquells estat crònics que el sumien en la perplexitat més absoluta, acabava sempre anant a parar a casa d’en Pep, en la certesa que les angoixes es farien fonedisses o almenys minvarien.
- És horrorós!... No ho sé. No t’ho sabria explicar. Mare de Déu, quin problema més gros!
En Pep s’enfonsà en la immensa butaca d’orelles, entapissada amb unes flors esgrogueïdes i va adoptar un posat patriarcal i senyorívol, tot encenent una fària fatigosa, convençut que el fum l’envoltava com una aura, reforçant el seu reconegut prestigi.
- Calma’t, amic meu –va dir-li amb veu profunda, tranquil·litzadora-. A veure si ho entenc. Aquest mati t’has llevat com sempre i t’has començat a afaitar, llavors...
- De moment, tot semblava normal, però després d’ensabonar-me m’he mirat al mirall i... no hi era!
- Com que no hi eres?
- Que no es veia res... bé, sí, es veien totes les coses del meu darrere. El batí penjat, la tovallola... però jo no estava al mirall!
- Imaginacions, Marc, imaginacions! Quines bajanades que dius! Els miralls, amic meu –anava prenent un deix doctoral- són estris segurs, ben fets, sòlids, construïts per reflectir els raigs lluminosos i reproduir les imatges que té enfront, en una paraula artilugis iconogràfics... Au, vine amb mi! T’ho vull demostrar.
En Pep va encetar les maniobres adients per vèncer la immensa força de gravetat que mantenia l’obesitat corpòria enganxada damunt d’aquell camp de flors esgrogueïdes. Estava disposat a fer aquest considerable esforç per tal de dur el seu amic davant de l’armari-mirall que omplia, impressionant com una mòmia, el dormitori.
- Mira’t aquí –ordenà a Marc.
Però, tan bon punt l’amic es va situar davant de l’estri, en Pep va començar a empal·lidir. Efectivament el mirall reflectia malèvolament la seva humanitat mentre ignorava la del seu veí.
- Punyeta, no hi ets!
- M’estic dissolvent... –responia un marc compungit, acabat-. Ja t’ho havia advertit. És el procés lògic dels meus dubtes. Fins ara no estava gens segur de la meva existència, però en aquests moments terribles encara n’estic menys.
- No pot ser. Jo bé que et veig a tu! Aquest mirall deu estar fet malbé... potser s’ha espatllat... –En Pep divagava, intentava cercar una solució lògica-. Bé, l’Einstein... potser s’ha parat... ja m’entens?, la relativitat, l’espai i el temps, en determinats casos.
Pocs dies després en Marc tornava a tocar el timbre. En Pep va obrir la porta.
- Qui és? –demanà.
- Sóc jo, home... responia una veu implorant.
Però no es veia ningú.
- Déu meu!... Ets tu?
- És clar que sóc jo... bé, em penso que sóc jo.
- Però, on ets?
- Aquí, home, davant teu.
En Pep, esbalaït, va deixar passar aquell cos invisible mentre ell anava a desplomar-se damunt de camp de flors esgrogueïdes.
- Seu, si et plau... –Es trobava tan atabalat que no sabia si els esperits necessiten seure o no-. Vull dir, si en el teu estat pots...
Ara no li calia encendre cap cigar. El seu prestigi s’havia evaporat. La seva seguretat trontollava. Feia falta trobar una solució adient, científica, per resoldre aquella situació desesperada. Però no se li acudia cap.
De cop i volta, li va passar pel magí una idea absurda, descabellada. Resultava evident que en Marc estava desapareixent, es dissolia en el no-res. I, si fos veritat? D’on hem tret la certesa que existim?
El cap li donava voltes. Per primera vegada es trobava submergit en un mar de dubtes. S’aixecà d’una revolada i es precipità a la cambra de l’armari-mirall.
- Déu meu!... Marc, vine, corre!... Jo tampoc no hi sóc!
No hay comentarios:
Publicar un comentario