L'organisme social de Rudolf Steiner

 L’Organisme social de Rudolf Steiner, que fins i tot el lector més ben disposat trobarà xocant en alguns aspectes, pot aportar una nova llum a les propostes actuals en els àmbits polític, econòmic i acadèmic, tot situant-les en el context de les “noves exigències de la realitat de la vida”—tal com diu el propi autor—. Aquesta perspectiva, diguem-ne vitalista, fuig del mer exercici intel·lectual abstracte tot abordant la realitat conflictiva de la qüestió social com la conseqüència de l’estat malaltís de l’organisme social.

Steiner capgira l’horitzontalitat de la dialèctica política d’esquerres-dretes i proposa una nova perspectiva des de la verticalitat que suposa la condició humana. Una condició governada per l’esperit, la seva part constitutiva més noble, i completada per les parts anímica i física. Aquesta condició és la que determina les diferents vies de socialització de les persones a partir de les capacitats intel·lectives, caracteriològiques i aptitudinals. Aquest patró ternari és el que dóna base a l’estructura de la pròpia societat com un organisme viu.

A partir d’aquestes premises Steiner ens mostra el plantejament que cal fer per tal d’adequar progressivament les institucions socials a l’articulació ternària que exigeix un organisme social sa. En l’actual moment polític tant especial que viu el poble de Catalunya aquesta obra pot tenir un paper de referència singular a l’hora de contextualitzar i orientar les diferents iniciatives de renovació social i política.

 RUDOLF STEINER (1861, Kraljevic-1925, Dornach) En la seva infància va ser un afamat observador de la natura. Després de graduar-se a l’Institut Politècnic de Viena es doctorà en filosofia a la universitat de Rostock amb una tesi publicada amb el títol de Veritat i Ciència. En les darreres dues dècades del segle xix va esdevenir un respectat i divulgat filòsof i científic, particularment conegut per ser el coeditor dels treballs científics de J.W. Goethe. Al canvi de segle va desenvolupar els seus principis filosòfics en una metodologia de recerca dels fenòmens psicològics i espirituals.

El seu geni polifacètic el permeté fer aportacions innovadores en els camps de la pedagogia (Waldorf), l’educació especial, les ciències de la salut, la filosofia, la religió, les ciències socials, l’agricultura (biodinàmica), l’arquitectura, les arts escenogràfiques (eurítmia), entre d’altres. Donà més de 6.000 conferències, les transcripcions de les quals ocupen més de 300 volums. De la seva obra escrita destaquen: La filosofia de la llibertat (1894), El cristianisme com a fet místic i els misteris de l’antiguitat (1902), Teosofia, una introducció a la concepció suprasensible del món i del destí de l’home (1904), Com s’assoleix el coneixement dels mons superiors? (1905) i La ciència oculta, un esbós (1910). Al 1923 va fundar la Societat Antroposòfica General a Dornach —Suïssa—, avui estesa a més de 50 països arreu del món, amb seu al Goetheanum, la Universitat Lliure de les Ciències de l’Esperit.