Després de dues novel·les, Ramon Surroca ens regala una nova història de títol suggeridor.
L’aparador desert és un tribut al llenguatge i una porta oberta a la reflexió artística i literària i, encara, a la condició humana. La Barcelona transformada i turística que ha perdut ànima és l’escenari del projecte universitari de l’Helena, que estudia art contemporani (sobretot l’art-estafa de Gonzalo Fresán). Rere la ciutat maquillada i falsa hi ha l’antiga capital, la que l’Helena conegué amb el seu oncle Miquel i, ara, amb el professor de literatura, en Gerard. L’estudiant té idees romàntiques i això l’apropa a l’amor que en Gerard sent pels escriptors que ha decidit estudiar: Pla, Espriu, Rodoreda. Impostura i esperança en un món foll a la recerca del paisatge pur, connotat, essencial i en perill. La caricatura de Barcelona es confon amb la de Fresán, un impostor sòrdid, pedant i esperpèntic que fa de l’art un acte d’onanisme i de tot s’hi val. La impressió de “fred psicològic” és constant a la novel·la: els artistes semblen estar al servei de la roba i no pas de l’art. L’estètica hostil de l’artista és l’abric extemporani d’una Barcelona malbaratada: el mercat (polític) ho decideix tot. A l’altra banda hi ha l’amor als textos i al discurs no flotant de Gerard, explorador literari que creu que l’explicació única només és una autòpsia.
Llegir Surroca és un privilegi. Potser en algun moment el narrador peca de mestretites i allargassa l’hermenèutica, però l’autor renega de l’art contemporani deshonest i defensa a ultrança la veritat, la qual potser només es troba als llibres o a les botigues casolanes.
–Anna Carreras