Història de l'Alguer de Marcel A. Farinelli

Història de l’Alguer

explica com la ciutat coneguda com la Barceloneta de la Sardenya neix com a ciutat catalana. L’Alguer avui és un dels indrets turístics més populars de tota Sardenya, i una de les escasses ciutats costaneres que es poden vantar d’haver estat fundades durant l’Edat Mitjana. l’illa es carateritza per una relació complexa entre els seu habitants i el mar, i la majoria d’ells han preferit viure a les muntanyes de l’interior. Les causes d’aquesta situació són, encara avui, motiu de debat, però es poden indicar dos factors principals: els aiguamolls —que han transformat les planes costaneres en una de les regions mediterrànies més afectades pel paludisme— i les invasions. Un fet és cert: gairebé des del primer mil·lenni aC, en els litorals sards van sorgir diverses ciutats portuàries, fundades, però, per actors externs i no pas per iniciativa dels sards. L’Alguer fou una d’aquestes ciutats, i avui és l’única minoria catalanoparlant existent a tot l’Estat Italià. El paper que el territori alguerès ha jugat al llarg de la història óés a dir, aquell de punt de connexió amb el «continent»ó està estrictament lligat a la geografia que caracteritza els paratges on es troba la ciutat, com també depèn de la posició geogràfica de la mateixa illa de Sardenya. En primer lloc, l’Alguer sorgeix a prop d’aquell que és encara avui considerat el millor port natural de tot el Mediterrani occidental: Port del Comte. En segon lloc, Sardenya, amb Còrsega, formen un arxipèlag que ocupa la part central de la meitat occidental del mare nostrum, una plataforma entre Europa i Àfrica, Itàlia i Espanya. Les dues illes, a les quals es pot afegir Sicília, representen un punt indispensable per a la navegació entre Provença i Tunísia, o per a un enllaç marítim entre la península ibèrica i aquella italiana. Per aquestes raons, Sardenya fou una terra molt disputada. Les potències marineres que, al llarg de la història, van lluitar per controlar aquesta mar, s’involucraren en unes guerres on, per quant cruentes, no es perseguia el control de tot el territori, sinó només el d’algunes regions costaneres.

Els reis destronats de Xavier Deulonder i Camins

"Lo siento mucho, me he equivocado; no volverá a ocurrir

." Amb aquesta frase cèlebre de Joan Carles I, pronunciada l’abril del 2012, signe inequívoc d’un regne que trontolla (1975-2014), presentem un llibre en què es revisen tots els reis caiguts en el segle xx.

¿Serà el príncep de Girona Felip V, fill de Joan Carles I, el proper rei destronat en 9N del 2014? El que és segur és que, en el segle xx, van caure Nicolau II de Rússia, Ferran I de Bulgària, Guillem II d’Alemanya, Carles I d’Àustria i IV d’Hongria, Constantí I de Grècia, Eduard VIII del Regne Unit, Carles II de Romania, Pere II de Iugoslàvia, Zogu I d’Albània, Humbert II d’Itàlia, Simeó II de Bulgària, Miquel I de Romania, Leopold III de Bèlgica, Constantí II de Grècia i Alfons XIII d’Espanya, aquests dos últims cunyat i avi respectivament de Joan Carles I.

Els reis destronats, llibre-crònica àmpliament documentat, ens parla de la fi de les monarquies a l’Europa contemporània.